O bé planeges analíticament o bé mous el cul!

Al món del software (IT for Information Technology, com diem en l’idioma de l’imperi computacional) i al món de la innovació High Tech, que és el meu món professional des de fa anys, hi ha dos enfocaments essencials:

  1. Projecte analític: O et passes 1 any planejant analíticament requeriments dels usuaris, desenvolupant un software que fa infeliç a tothom, i aconseguint que els usuaris es vengin i vulguin cremar el Cap de Sistemes a la foguera, és a dir, trobant-te al final del projecte sense solució efectiva al teu problem inicial…
  2. Projecte “àgil”: O bé fas cicles curts i iteratius de desenvolupament de resultats, en contacte directe amb els usuaris, fent-los si més no, menys infeliços més sovint, i sentint-se més estimats. Passi el que passi, et mous, perquè el projecte és viu. El risc que la solució no sigui la que has somniat, ve sovint compensat pel fet que sempre pots començar un nou cicle de desenvolupament, havent aprés una mica dels anteriors. No saps del tot on acabaràs, perquè estàs innovant, maco! Tot projecte d’innovació és similar: No és analíticament planejable o previsible.

Tot això és extrapolable a projectes humans. Jo sóc físic, i en la física, i l’enginyeria també hi ha els dos tipus de projecte. Diferenciem les coses complicades de les coses complexes. Les coses complicades, com per exemple, muntar un avió, és planegen analíticament i al final s’arriba allà on es vol arribar, sempre i quan es faci la feina ben feta. Les coses complexes potser mostren tendències clares, però no se sap ben bé com acabaran, per exemple, els canvis climàtics.

Si en la física hi ha processos complexes i caòtics, independentment del factor del cor humà, imagineu-vos què passa amb els processos humans! En la nostra cultura actual ens encanta planejar analíticament tot, perquè ens dona seguretat, però aquesta seguretat és il.lusòria. Els llibres de grans projectes d’innovació ens expliquen històries de fades sobre com els seus líders han arribat a on han arribat, perquè han anat fent els passos correctes en cada moment, incloent equivocar-se estratègicament quan calia.

I una merda! La innovació és una cosa complexa, depèn de mils de factors no planejables, no és previsible, no és reproduible, i és única. Això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses bén fetes, almenys aquelles que se sap com s’han de fer, però en projectes d’innovació no hi ha certeses, ni garanties enlloc.

Els activistes i polítics catalans defensors de la República de Catalunya no només es veuen atacats per l’estat espanyol, sinò també per gent o partits amb idees i visions bén compatibles amb les republicanes, incloent gent que també volen República de Catalunya. S’ataca als responsables del Procés, perquè “ells ho haurien d’haver sabut tot i fet tot millor i si ho haguéssin fet millor en el seu moment, no seriem ara al pou on som, sinò al paradís de la República”.

I jo, catalana republicana i petita activista, amb desitjos de seguretat com tot déu (si pogués creure-hi), doncs jo, trobo que hauriem de reflexionar no-analíticament sobre aquestes coses i treure’n un altre tipus de conclusions. No confio cegament en ningú, però la meva impressió és que els líders defensors de la República de Catalunya tenen una gran qualitat personal, creuen en el que fan, estan disposats a seguir lluitant, sabien el que feien, i van decidir en el seu moment un dels escenaris probables que van creure que podria funcionar, tot i saber que tenia riscos. També sabien, almenys intuitivament, que havien d’aplicar mètodes “àgils” com els d’amunt, perquè gran part del procés és complexe. Si s’hagués aplicat consequentment un pla analític al procés, no ens hauriem mogut gens. Els espanyols sí que poden aplicar mètodes de pinyó fixe, perquè no volen innovació.

Nosaltres ens hem mogut i ens seguirem movent! No sabem exactament com i on acabarem, però segur que acabarem més savis i millors persones. Ja hem fet coses maques i les seguirem fent. És clar que seguirem patint. El Zen ens diu que la vida és Yin i Yang en moviment de balanç, i que el Yin no és ni millor ni pitjor que el Yang. Patir no li agrada a ningú, però no és pas “dolent”. Us podeu imaginar una vida on tot siguin flors i violes? Apa, apa… Hi ha infinites solucions per aconseguir coses maques, i si realment les volem, trobarem vies. És alliberador decidir de despullar-se dia a dia de pensaments que ens fan esclaus, com per exemple, que “hem de controlar-ho tot“.  No es tracta només del fet que científicament no sigui possible controlar pràcticament res viu i interessant. Es tracta d’alliberar-se del desig de voler controlar coses maques.

Jo també lluito per no caure massa sovint en la temptació de voler controlar les coses. Fins fa relativament poc em sentia frustrada buscant maneres de seguir ajudant a fer República des de Heidelberg, especialment després de l’experiència esgarrifosa però meravellosa del 1 d’Octubre, on em vaig sentir com si tot fos possible. Ningú em contestava els Emails, ningú em deia res de res. Poc a poc començo a entendre que el meu petit gra de sorra és un esbós emboirat que evoluciona amb la innocència de cada dia, una innocència que costa molt esforç d’assolir i mantenir, però que val la pena de seguir buscant. Jo no sóc polític, i ningú em dirà clarament com puc ajudar. Probablement a tú tampoc, my dear. No tenim res controlat, i d’això se’n diu llibertat. Ens ho hem de muntar nosaltres mateixes, buscant cada dia la nostra via, fent nous amics i amigues de projecte, i sobre tot, no esperant res, assaborint l’esforç i les ganes de seguir fent camí.  

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s