Què és fer República?

EGC_113_WhereBioRegionDoYouComeFrom_20cm_10cm_200dpi

1 de febrer del 2018: Després de la frustració ve altra cop la força!

L’estat espanyol (creu que) té la paella pel mànec perquè van guanyar un parell de guerres i això els justifica per interpretar o violar la constitución del 78 com vulguin. De la constitución nomes els interessa una part de l’article 2, la indivisibilidad del territorio, encara que això contradigui articles molt més importants com l’article 9, que té a veure amb la dignitat i la llibertat de la gent, incloent els seus drets de desenvolupament cultural. Tampoc no els interessa massa la unitat de la gent, a menys que aquesta unitat sigui sota pautes culturals imposades per ells mateixos. Irònicament, en la seva dèria conquistadora de preservar la indivisibilidad de España proven de dividir els catalans. Com que formen part del l’establishment econòmic, tenen actualment l’aval de la Unió Europea, i per això els Republicans catalans encara no tenim amics oficials. Això és molt depriment i jo no sóc la persona més optimista del món per naturalesa. Però estic aprenent des de fa uns anys que és bo de sentir els sentiments que sentim, siguin quins siguin. No hi ha sentiments bons, dolents, perversos, millors o pitjors. Tots són bons i s’han de sentir. Reprimir-los ens encogeix l’ànima.

Hi ha diferents maneres de sentir els propis sentiments. De vegades els sents tu soletA dins teu, d’altres vols compartir-los amb paraules més o menys fines, com va fer ahir en Carles Puigdemont amb en Toni Comín, i de vegades et cagues públicament en el déu que va parir als bandarres, tot els seus avantpassats i futures bèsties pudentes. En qualsevol cas, després sempre tens la opció de respirar fons, i o no actuar, perquè potser no escau en aquest moment, o continuar lluitant contra els bandarres amb més força que mai. És a dir, expressar frustració no vol dir paralitzar-se i acatar res. Sentir i expressar frustració es pot aprofitar com a respir, per seguir lluitant amb ganes i realisme. Potser sí que neix de tant en tant algun heroi o heroina d’aquellEs que saben sempre el que volen, i no ploren mai, ni mai es caguen a les calces, però la veritat és que això és l’excepció i tampoc no els envejo gens. Revolucions maques es fan amb gent normal i motivada. A mi m’agraden més les revolucions auto-organitzades i decentralitzades amb lideratge repartit, tot i que són més complexes.

Com més ens proven d’agafar pels collons i les peres amb les seves (il.)legalitats i finançaments governamentals, més ens creixen les opcions innovadores per fer República, és a dir, per crear un món més maco. Com? Doncs amb estratègies que “ells” no tinguin a les seves mans legalistes, governamentals o de subvenció. Això és molt més del que ens pensem, per exemple, organitzacions no governamentals de reforma de la justícia, conceptes de protesta i expressió amb art i literatura, construcció i suport de medis de comunicació lliures i de qualitat, creació d’empreses petites (potser menjant una mica menys, però amb molt de gust i paint de conya. Jo amb la meva petita empresa creada fa uns anys en sóc un exemple.), protestes amb acampades al mig d’alguna Plaça emblemàtica, models d’e-Government i estats virtuals, Associacions de Municipis que fan feina constant des de la base, creacions de Comités de Defensa de la República arreu del món, disseny de processos constituents, discussió de models de República Europea de les Regions ecològicament intel.ligents, ganes de fer el pagès i la pagesa, promoció de consum de carn, peix i verdura locals i feliços, creació de models de transport i energètics renovables decentralitzats, ganes de parlar i escriure en català, encara que els altres se’ns en fotin, promoció de parles dialectals i intercanvi de cultures, etc.

Alguns em direu que tot això éstà molt bé en teoria, però si no tens finançament i recursos, no pots fer res, i l’estat s’endu els impostos pels seus propis projectes corruptes i paralitza projectes socials o reformes d’infrastructura, i ens reduiran TV3, i les empreses se n’aniran i ens morirem tots de fàstic. I jo ens diré (m’ho dic a mi mateixa cada dia) que si no lluitem per ser lluires, no ens mereixem ser lliures. I com deia l’Obama: Don’t take democracy for granted. Hem d’aprendre a sentir i expressar la nostra frustració quan volguem, i sense deixar mai de fer camí. Si ens cansem, descansem una mica i seguim. Si s’han de buscar finançaments alternatius o crear més caixes de solidaritat una temporada llarga, doncs les creem. Si en els propers 6 anys no aconseguim desfer-nos de l’estaca ni de lluny (6 anys poden durar les tramitacions de denúncies que fem als tribunals europeus per violacions de drets humans), si més no tot aquest temps haurem plantat llavors que donaran fruits diversos d’innovació i reforma social, i aquests fruits tenen sentit en sí mateixos, independentment d’estaques tradicionals.

I un bon dia ens llevarem de matí, ens rentarem la cara, ens vestirem, farem un cafè, donarem un petó a algú que estimem, sortirem al carrer, guaitarem els ocells o acariciarem al gat, tot anant a la feina buscarem la nostra corda habitual per seguir estirant, i …

… Hòsti tu, on és l’estaca? 

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s